Hi ha experiències
que vivim com si fossin nostres,
tot i que no van començar
amb nosaltres.

Del nostre sistema familiar heretem molt més que la nostra biologia.

Què passa quan una història no s’acaba en la generació que la va viure?

Quan pensem en trauma quasi sempre pensem en experiències viscudes en primera persona. Una pèrdua, un accident, una agressió, una guerra… Experiències que, per la seva intensitat, poden transformar profundament la vida de qui les pateix.

Però el trauma també congela.

Quan una experiència no pot processar-se, una part de la nostra vida queda detinguda. Per protegir-nos, el sistema nerviós limita, en major o menor mesura, la nostra capacitat de sentir, de confiar i de vincular-nos plenament.

Però existeix una pregunta molt menys habitual:

És possible que una experiència que mai no hem viscut, però que sí que han viscut els nostres avantpassats, condicioni la nostra manera de sentir, de relacionar-nos o de respondre davant la vida?

Explorar el trauma transgeneracional comença amb aquesta pregunta.

I també amb una comprensió essencial.

Som mamífers.

Necessitem els vincles per sobreviure. Però també per construir la nostra identitat.

La vida no comença amb nosaltres

La rebem a través del nostre sistema familiar.

I aquest fet ens uneix profundament a tots aquells que ens han precedit i a tot allò que ha fet possible que avui siguem aquí.

Per això, el trauma transgeneracional no pot explicar-se únicament des de la biologia.

També necessita ser comprès des de la mirada vincular.

Quan una experiència traumàtica no es pot processar, és possible que les generacions posteriors intentin, de maneres profundament inconscients, restaurar allò que el trauma va interrompre.

Allò que el trauma separa, la pertinença intenta tornar-ho a unir.

No perquè el patiment sigui un destí.

Ni perquè estiguem condemnats a repetir la història.

De vegades, carregar amb alguna cosa que no ens pertany pot ser una forma profundament inconscient de mantenir el vincle allà on el trauma va deixar separació, silenci o desconnexió.

Per això heretem molt més que una biologia.

Heretem maneres de relacionar-nos amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb la vida.

La bona notícia és que no només heretem dolor.

També heretem recursos.

Capacitats d’adaptació.

Maneres de cuidar.

De sostenir la vida.

Formes d’afrontar l’adversitat

I la força que va permetre a qui ens va precedir de seguir endavant.

La nostra història familiar no està formada únicament per les ferides.

També pels recursos que han fet possible que avui siguem aquí.

Quan el trauma transgeneracional pot comprendre’s, la història —coneguda o no— de la nostra família deixa de viure’s com un destí.

I s’obre la possibilitat de viure la nostra pròpia vida amb més presència i llibertat.

LA MEVA PROPOSTA

Tres dimensions per comprendre el Trauma Transgeneracional:

COM PODEM TRABALLAR JUNTS

Espais per aprendre, profunditzar y acompanyar:

SOBRE MI

Un enfoc que uneix la ciència,
l’experiència i l’estudi del trauma.

Em dic Bet Costa Cros i sóc Doctora en Biologia, especialitzada en Genètica i Biologia Molecular, per la Universitat de Barcelona.

El meu interès per comprendre el comportament humà m’ha portat a integrar la biologia, l’epigenètica, el funcionament del sistema nerviós, la mirada sistèmica i els recursos somàtics, construint ponts entre disciplines que, tradicionalment, han caminat per separat.

M’he format en Constel·lacions Familiars i Teràpia Gestalt, així com en Somatic Experiencing® i altres metodologies especialitzades en l’estudi i acompanyament del trauma.

Tot aquest recorregut ha anat donant forma a una manera molt concreta de comprendre i acompanyar el patiment humà. El meu propòsit és contribuir a què el coneixement sobre el trauma transgeneracional sigui cada cop més accessible, rigorós i profundament humà, per tal que més persones puguin trobar noves maneres de relacionar-se amb la seva història i viure amb més llibertat.