Durant molts anys vaig pensar que la biologia podia explicar una gran part del que som.

I encara avui em continua semblant una de les formes més profundes de comprendre la vida.

Per això vaig estudiar Biologia i, més endavant, em vaig dedicar a la recerca científica, doctorant-me cum laude en Genètica i Biologia Molecular a la Universitat de Barcelona. Durant aquells anys vaig treballar en l’àmbit de l’epigenètica, investigant com la biologia conserva la memòria de la nostra història.

Amb el temps, però, vaig començar a trobar preguntes per les quals la biologia, per si sola, no tenia resposta.

Per què una mateixa experiència deixa empremtes tan diferents en persones diferents?

Per què algunes històries semblen repetir-se de generació en generació?

Com és possible que esdeveniments viscuts molt abans del nostre naixement continuïn influint en la manera com sentim, ens vinculem o responem a la vida?

No buscava abandonar la meva mirada científica.

Buscava ampliar-la.

El naixement del meu fill Pol va marcar un profund punt d’inflexió en la meva vida.

La seva arribada va despertar en mi vivències i preguntes que, amb el temps, em van portar a experimentar en primera persona la profunditat del trauma transgeneracional.

Una recerca en la que segueixo aprofundint i ampliant cada dia.

Va ser aleshores quan vaig conèixer les Constel·lacions Familiars.

Per primera vegada vaig trobar una perspectiva que em permetia comprendre aspectes que la genètica i la biologia molecular, per si soles, no arribaven a explicar.

Això no va substituir la científica que hi ha en mi.

La va completar.

A partir d’aquell moment vaig continuar formant-me en Constel·lacions Familiars, Teràpia Gestalt, Somatic Experiencing® i altres metodologies especialitzades en l’estudi del trauma, la regulació del sistema nerviós i les dinàmiques relacionals.

Amb el temps vaig anar veient que cap d’aquestes disciplines, per si sola, podia respondre totes les preguntes que continuaven apareixent.

Va ser precisament el diàleg entre totes elles la que va començar a donar forma a la meva manera d’estudiar el trauma transgeneracional.

Avui la meva feina consisteix a acompanyar les persones a reconèixer com la història del seu sistema familiar pot continuar present en el seu cos, en el seu sistema nerviós i en la seva manera de relacionar-se amb la vida.

No des de la idea que el passat determina el present, sinó des de la possibilitat de comprendre allò que necessita ser vist perquè deixi de repetir-se.