A cadascun de nosaltres convergeixen una infinitat de vides. Amb les alegries, els dolors, moltes pors, ferides (més grans o més petites), i també recursos i talents.
Tot plegat crea en nosaltres una actitud davant la nostra Vida que de vegades ens limita, d’altres ens empeny. En aquesta cruïlla ens trobem tots, entre el desig de Ser els qui volem ser, sense trampes, sense límits, amb llibertat. I alhora l’anhel profund de pertànyer, de ser estimats pels nostres, de ser cuidats i sostinguts. Aquest conflicte és la llavor del Trauma, la fragmentació. Si pertanyo no sóc (del tot) qui vull Ser. Si segueixo el meu impuls innat de viure lliure potser em quedo sol. Si necessito amor, sóc vulnerable al dolor.
Viure aquest conflicte des de la consciència, des de la coherència i sobretot des de la responsabilitat més profunda és potser l’única manera de transcendir-lo. De créixer. De no ser només el fruit de les nostres històries sinó ser una mica més. Ser en (la) realitat.